A casa, que no he mort peix

Arran d’un llarg temps de silenci, aquí sóc jo una vegada més mirant de fer tornar a la vida allò que ja és mort. Rere tants intents fallits, em sento una mica repetitiu. Em demano si no és que he canviat prou a punt que a n’aquest moment dins la meva vida ja no hagi més espai per aquest raconet oblidat que tant de servei m’ha fet a d’altres temps. Qui sap si no és ja l’hora de plegar veles i continuar endavant?

Però no vull deixar-ho córrer, jo sóc aixins, tossut i mig carca, de cops fins i tot una mica conservador. M’agrada pensar que sovint el vell podria conviure costat per costat al nou, sense que l’un no hagués pas de donar plaça a l’altre. I si mai s’ha de renunciar a alguna cosa, em fa pena haver de llençar-la i l’acabo desant per si de cas. Potser això no és pas el tarannà que s’espera d’algú de l’àrea de tecnologies, però què hi farem! Si jo fent 4rt d’informàtica encara li dono voltes de tant en tant a si he triat bé la carrera o no…

Tinc encara una altra raó per voler conservar el blog: la por a oblidar. No vull haver de refiar-me de la meva fràgil memòria humana, que tant em traïciona i em gasta mala passades esborrant o modificant records sense demanar permís. La veritat és que sóc un «saudosista», un «enyorantista», o com es vulgui anomenar: sovint la nostàlgia em rosega l’ànima i m’endiso en el món dels records. I en gaudesc molt, de debò.

Tornar a bloguejar costa, com qualsevol cosa que un cop deixes i després hi vols tornar. Però la passa ja està feta. Aviam com va això!